LA VIDA SOLITARIA

Com és sabut, La vida solitaria és un dels primers escrits del Servent de Déu Pare Francesc Palau i Quer; té un caràcter clarament autobiogràfic i és un testimoni revelador de la seva persona humana i del seu tarannà espiritual.

La obra va ser composta a França-Cantayrac (Caylus), l'any 1849, en un moment molt dolorós per al Servent de Déu i en un ambient contrari a la seva missió carismàtica. Als sofriments i amargures de l'exili s'hi afegien la trista i dramàtica situció de l'Església i d'Europa i la incomprensió del gènere de vida per ell abraçat.

Amb la fi de justificar el seu comportament i defensar al mateix temps la seva vocació religiosa carmelita, sortint al pas d'interpretacions arbitràries i infudadas, pren la ploma en mà i exposa en xifra i compendio les seves idees sobre la vida solitària i de les seves implicacions al ministeri sacerdotal. Per aconseguir el seu intent posa de manifest la seva doble vessant: cap a Déu i cap al pròxim; l'oració i la contemplació servint de suport a les activitats sacerdotals. Al voltant d'aquests dos pols ja havia desplegat la seva activitat religiosa sacerdotal i al voltant els mateixos concentraria els seus futurs projectes i empreses apostòliques.

Tal vegada en un primer moment no va pensar en oferir al públic les seves reflexions i les va dedicar casi confidencialment "a una autoritat eclesiàstica amiga", que no ha pogut ser identificada. Va exposar el seu pensament en francés i només més tard el va introduir amb un breu pròleg en castellà.

L'original atuògraf de l'opúscle, que constava de dotze pàgines va desaparéixer durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Afortunadament cap al 1923 l'havia estudiat el "Padre Alejo de la Virgen del Carmen", traduint-lo al castellà. De la fidelitat d'aquesta traducció conservada a l'arxiu de la Congregació, no ens cap el menor dubte, no només per la perícia i responsabilitat del traductor sinó també per la identitat gramatical i lexicogràfica amb altres escrits del Pare Palau.