PARES

Poques coses sabem dels seus pares. Eren família honrada i considerada, al poble, com a cristians vells i de sang neta, defensors de l'altar i del Tron. En lectura actual se'n diria cristians practicants, gent d'església. Francesc va veure religiositat en la vida de la seva família: freqüéncia de sagraments, rés cada dia del rosari marià, participació amb el seu pare al cor parroquial... Junt amb tot això un ambient auster de treball, escassa realció durant el dia, estimació real, més que expressiva, preocupació per els urgències de cada dia més que l'atenció afectiva.

Gairebé nul·les les referències de Francesc sobre els seus pares al llarg de tota la seva vida. Al·lusions més aviat escasses i significatives. Així, l'any 1851, als seus 49 anys i després d'11 anys d'obligat exili a França: " Em vaig atrevir a anar a abraçar al meu pare i saludar a la meva mare" (Cta 9).