
Foto:
"LEGISLACIÓN"
(Petit fragment del llibre)
Sense afan proselitistes, Francesc Palau anava sempre rodejat del seus seguidors. No és donava aires de líder, però apareix constanment al frent dels grups. Els primers en adquirir consciència d'allò van ser reunits a França. Vivien al ritme del seu ejemple i de la seva direcció directe. Servia de pauta la vida dels << deserts>> carmelitans adaptada a la situació de emergència i cracterístiques de les << comunitats >> de Livron i Cantayrac.
Quan es van organitzar a distancia i van adquirir alguna consistencia, van reclamar reglaments definits que suplessin la presencia del Director responsable. Aquest va ser el cas de Lérida i Aitona, edició millorada de les experiències franceses. Va sondejar el terreny durant els mesos de permanència en la terra natal (1846-1847), i avans del retorn a Caylus va concertar amb Juana Gratias la organització de les <<comunitats>> de Lérida i Aitona.
La seva condició d´exclaustrat és recordatori permanent d'una frustració compartida: ni ell pot seguir la seva vocació religiosa ni altres almes tenen possibilitat d'iniciar-la. Pesisteix la prohibició. Pero Francesc Palau coneix per existència que la fidelitat al compromís religiós no s'identifica necessariament amb normes jurídiques sense requisits canónins. Fins la vertent comunitaria, en lo que té de comunió i unitat, pot s'alvar-se sense reconeiximents legals, inclús sense professió religiosa.

