DESTERRAMENT

L'any 1854 ha passat a la història com un any de revoltes i reivindicacions. A Barcelona es va manifestar amb un caràcter violent, com ara barricades, protestes massives pels carrers, vagues obreres, etc. Es denunciava el treball de menors, s'exigien salaris justos, es reclamaven drets i justícia. Es lluitava en dos fronts i a dos nivells: el poble senzill, per un costat, i la premsa de diverses tendències per l'altre.

Madrid va exigir l'immediat restabliment de l'ordre públic. A Catalunya s'hi va proclamar "estat d'excepció". El capità general, Ramon Mª Larrocha va imposar l'ordre per la força, manu militari. Barcelona va protestar unànimement i es va enfortir en el seu esperit nacionalista. Madrid insistia. El bisbe hi va intervenir per a calmar els ànims. De res va servir i ningú en va quedar content. A l'Escola de la Virtut s'augmentava la pregària per la pau.

El govern central va exigir amb urgència un responsable. El cap de turc va ser l'Escola de la Virtut, la institució de moda. D'això en va resultar culpable el Pare Palau. La premsa esquerrana es va ensanguinar sobre l'Escola. Larrocha va aprofitar l'ocasió i va actuar amb sobirana potestat. El 31 de març de 1854 i en virtut de facultats extraordinàries, es va suprimir l'Escola de la Virtut. La major part de la premsa barcelonina va protestar i l'opinió pública va ridiculitzar aquestes mesures. Mañé i Flaquer, director del "Diario de Barcelona", escrivia al duc de Solferino sobre l'absurdesa de les acusacions contra l'Escola de la Virtut. Ningú s'ho creia.

Van ser inútils les protestes i reclamacions. El Pare Palau va ser desterrat a Eivissa i el bisbe Costa a Múrcia i Cartagena. Flotaven a l'aire les paraules del Pare Palau al capità general: "Ex. M. Sr., jo, en representació de la meva escola, puc dir-li a S.E. el que Jesucrist a les turbamultes: Si hem parlat malament digui'ns en què, i si no, per què ens sopremeix?".