COVA D'AITONA

Vocació entesa, llavors, com a vida solitària: ''Per a viure com anacoreta, solitari o eremita, no necessitava d'edificis, que, aviat s'enderrocarien'' (VS 17). La influència del seu mestre de novicis, Francesc de Jesús Natzarè, havia estat decisiva. De prior del desert del Cardó, per dos triennis consecutius, va passar a ser formador. El seu pensament i els seus criteris sobre ''el carmelita teresià'' es van volcar sobre els novicis. Francesc alimentà més i més el seu personal atractiu per la soledat, el silenci i l'oració...

Ja a Aitona, Francesc cercava llocs solitaris. Li va plaure una cova, vora de l'ermita romàntica de sant Joan de Carratlà. L'amo li va permetre que l'habités. Un rústec refugi de la pròpia naturalesa, una balma, espai mínim, però sufcient a qui només necesitava d l'espai infinit de Déu i d'un racó silenciós per a pregar per ''la causa de l'Església'', ''per la pau d'Espanya''. ''Em vaig conformar el millor que vaig poder amb les regles de la meva professió religiosa'' (VS 18).