ADOLESCÈNCIA

Ben poc, per no dir res en concret, sabem de l'adolescent Francesc. Seguia els seus estudis al seminari, com a extern i en va sortir bon sabedor del llatí. Alguna cosa li devia passar en la seva afanyosa recerca de la felicitat, a jutjar de les paraules que, molts anys després, va escriure en el seu diari: "Dins del cores feia sentir un buit immens[...]Vaig anar buscant la bellesa, el bo i l'amable que presentaven els sentits; però a l'adherir-me a aquestes formosures, el cor feia sentir la seva insuficiència i no feia més que augmentar la set i l'ardor del foc de l'amor. La meva joventut es va passar com una ombra" (MR 495)

Als voltants dels 17 anys, Francesc va prendre la decisió de quedar-se al seminari com alumne intern. No volia ser una càrrega per ningú. Va sol·licitar beca com a pobre i, amb bona nota, va aprovar els exàmens prescrits per als alumnes "porcionistes". Era l'any 1828. Francesc va començar a pensar en ser prevere; però allò que seguia buscant era el camí que el portés fins a l'objecte que omplís la seva capacitat d'estimar la que ell sentia. La que Déu havia dipositat dins del seu cor. "Estudiant certes incidècies de la meva vocació a l'Ordre del carmel, crec que va ser ella qui em va cridar al seu Ordre"( Cta 93.)

Presumia de que només Déu podia trobarla bellesa que colmés aquesta capacitat: "L'amor, en l'home, no hi pot estar ociós[...] L'amor no produia acontentar-se amb una companya (MR 383). Jo, encara que molt a les fosques, et buscava a tú, n'estava ben convençut de què sols una formosura infinita podia assaciar i colmar els ardors del cor" (MR 496).